Camerun

————La rebuda que ens va dispensar aquell petit poblat de l’ètnia Fulani, va ser espectacular. Tot eren somriures i benvingudes i, d’alguna manera, ens vàrem convertir en el centre d’atracció. Al cap d’una estona ens va rebre el patriarca, màxima autoritat del poble, acompanyat d’algun dels seus fills i d’uns quants nets. Ens vam presentar oportunament per, acte seguit, fer-li entrega d’uns obsequis en forma d’aliments que havíem adquirit en un mercat proper. Volíem passar una nit al poblat i, l’única manera d’aconseguir-ho, era oferint aquelles mostres d’agraïment per endavant. No només va acceptar, sinó que ens va convertir en els seus convidats. De seguida, va ordenar a un dels seus fills que ens acompanyés a la cabanya que ens serviria per passar la nit. El terra era de sorra i no tenia porta, però estava neta i polida i la sensació un cop dins era molt agradable. Cap el vespre, les dones del poblat van preparar menjar per a tothom i havent sopat va haver-hi música i balls tradicionals. Un cop acabada la festa, tothom es va retirar. Com que les nits eren fresques, els quatre que formàvem el grup vàrem decidir dormir ben junts, per així donar-nos una mica més d’escalfor. Era aquella època en la que no et sabia greu dormir a terra. Vam dormir plàcidament però, al trencar l’alba, quan vaig obrir els ulls, em vaig endur una bona sorpresa. Primer no identificava ben bé el que era però, després de parpellejar una mica, ja no en vaig tenir cap dubte. Un gripau d’una mida considerable s’havia arraulit enmig nostre, a l’alçada de la cara, per gaudir de l’escalfor que despreníem. El gripau i jo ens vàrem quedar una bona estona mirant-nos, sense moure’ns. Diria que ell estava tan sorprès com jo. Em sabia greu fer-lo fora d’aquell lloc tan acollidor que havia trobat. Però a mesura que es va anar despertant tothom, no vaig tenir més remei que acompanyar-lo, tot i que rondinava una mica, cap a uns matolls que hi havia a tocar de la cabanya.

————Octubre de 1998.