Índia del Nord

————L’embús de trànsit que hi havia aquella nit a Varanasi era monumental. Havíem estat en una festa popular a la vora del Ganges i, quan va acabar, tothom va sortir a la vegada. L’hotel ens quedava bastant lluny, a uns cinc o sis quilòmetres, i després d’estar des de bon matí recorrent la ciutat, no ens venia gents de gust fer aquella caminada. Com que agafar un taxi en aquelles condicions era un autèntic disbarat, vam decidir pujar a un rickshaw. El rickshaw és un carretó de dues rodes enganxat a una bicicleta. Vam pensar que, com que és força petit, es mouria millor entre el trànsit. Però l’embús era tan atapeït, que ni el rickshaw podia obrir-se pas entre aquell desgavell de cotxes i gent. Vàrem pensar que seria millor seguir a peu, cosa a la qual el conductor del rickshaw, veient que perdria els diners d’una bona carrera, es va negar rotundament. Ell ens havia promès portar-nos a l’hotel i així ho faria. I allà va ser quan vàrem començar una autèntica gimcana. Va sortir de la via principal per endinsar-se en els estrets i sinuosos carrers del casc antic de Varanasi. Un laberint només apte per als qui son d’allà. Aquell noi anava provant, ara a la dreta, ara a l’esquerra, amunt o avall, per veure quina era la millor opció per arribar a l’hotel. Al cap d’una estona, ens sentíem totalment desorientats. Si en aquell moment ens hagués deixat abandonats en aquells carrerons, no haguéssim sabut ni cap a on anar. A més, aquell noi ens feia patir. Havia d’arrossegar un carretó amb dues persones, una d’elles mida 3XL, i la nit era especialment xafogosa. Tot i que era prim com un clau, anava totalment xop de suor i l’esforç que havia de fer per pedalar, era cada cop més considerable. Finalment, després d’una bona estona, un dels carrerons va desembocar a l’avinguda que portava a l’hotel. Quan ens va deixar a la porta, la cara d’aquell noi, barreja de cansament i satisfacció, era entendridora. Aquell dia es va guanyar una bona propina.

————Setembre de 1992, Octubre de 2010.