Iran

————Primer se’n van acostar tres o quatre. Al cap d’un moment ja n’eren deu o dotze. I, uns minuts després, hi havia una cinquantena de persones envoltant-nos enmig d’aquella plaça. Eren estudiants de la universitat de Shiraz, ciutat del sud-oest d’Iran. Tots ens preguntaven qui érem, d’on veníem i què hi fèiem a l’Iran. En dir-los que érem de Barcelona, encara vam despertar més la seva curiositat. Ens preguntaven de tot, que com vivíem, que si teníem prou llibertats al nostre país, que si estàvem contents amb els nostres governants. Fins i tot n’hi va haver un que ens va preguntar cóm estaven les relacions entre Catalunya i Espanya. Hi havia tanta gent al nostre voltant que semblava que estiguéssim fent un míting, cosa que ens amoïnava una mica, perquè dubto que fos del grat de les autoritats iranianes. Però l’interès que mostrava aquell jovent per nosaltres, feia que seguíssim contestant les seves preguntes amb molt de gust. També ens van transmetre les seves inquietuds, que n’eren moltes. La més important era no poder gaudir de les llibertats més elementals a les que té dret qualsevol ésser humà, degut al govern repressiu dels Aiatol•làs. Desitjaven poder viure d’una manera més occidental, tenir accés a les noves tecnologies sense limitacions i no estar sotmesos a les restriccions de la religió islàmica. Curiosament, en l’època dictatorial del Xa, gaudien d’aquestes llibertats, però la revolució islàmica portada a terme a finals dels setanta per l’Aiatol•là Khomeini, els va tornar a enfonsar a les catacumbes. També eren molt conscients de la mala imatge que té l’Iran arreu del món occidental, i ens van demanar, gairebé suplicar, que expliquéssim a tothom que ho volgués escoltar, la realitat del poble iranià. Que una gran majoria, sobretot entre els més joves, estan en contra dels seus governants, però que la repressió i persecució que es fa de l’oposició i la por que té la gent de mostrar el seu rebuig fa impossible qualsevol canvi. Moltes manifestacions que s’han fet en contra del govern han acabat amb morts i això no ha sortit mai publicat a la premsa internacional. Vàrem estar gairebé una hora xerrant amb aquells nois, que cada segon que passava anaven agafant més confiança, i això els animava a explicar-se d’una manera més oberta i sincera. Ens vam acomiadar amb abraçades i encaixades de ma i prometent-los que, en la manera que poguéssim, donaríem a conèixer les seves inquietuds a qui les volgués escoltar.

————Octubre de 2011.