Kenya

————En Peter era el més veterà dels guies que conduïen les furgonetes al Masai Mara. Portava més de trenta anys fent aquella feina, es coneixia tots els racons del parc i et sabia trobar qualsevol animal que li demanessis. De fet, quan es presentava, el primer que feia era assegurar-te que veuries els “Cinc Grans”. Això, en el context dels safaris, significa veure el lleó, el lleopard, l’elefant, el búfal i el rinoceront blanc. I segur que amb en Peter els veies. A més, era un personatge que queia bé a tothom i et feies un fart de riure amb ell. Una de les coses que més li encantava era parar al mig de la sabana, al lloc on ell sabia que podia fer-ho, per fer-nos baixar a caminar una estona. Son d’aquells moments en que l’adrenalina i el sentit comú et diuen que tornis corrent cap a la furgoneta, però ell s’ho passava d’allò més bé veient les cares de porucs que se’ns posaven. També li agradava guardar-se una sorpresa pel final del viatge. La penúltima nit, mentre sopàvem, se’ns va acostar per dir-nos que l’endemà sortiríem a les cinc de la matinada per veure el rinoceront negre, que n’hi havia un rondant a la vora del campament i que era una ocasió única perquè era un animal en greu perill d’extinció. L’endemà, puntualment, vàrem sortir amb la furgoneta. Al cap de poca estona ens vàrem trobar el rinoceront. Al Peter se’l veia radiant de poder ensenyar-nos aquella bèstia tan monumental. Sabia que era de les últimes vegades que la veuria, no només perquè aquell animal s’extingia, sinó perquè al Peter el volien jubilar a l’any següent per l’edat que tenia. Em vaig fixar en el seu rostre a través del retrovisor i, darrera aquell somriure de satisfacció, vaig intuir-hi un profund pou de tristesa.

————Octubre de 1994, amb extensions a Uganda i Congo. Gener de 1999.