Lofoten

————El paisatge de les Lofoten és d’aquells que et tomba d’esquena. Les illes, amb un escampall de petits pobles de pescadors, estan dominades per escarpades muntanyes i profunds fiords que s’endinsen terra endins, arribant a formar illes separades per tan sols uns centenars de metres de distància. I sempre acompanyades de l’omnipresent oceà Atlàntic que, vigilant i embravit, dona vida i personalitat a aquesta terra nòrdica. Però tot i l’espectacle que vivíem, un petit núvol de decepció pul•lulava dins nostre. El mal temps ens havia impedit veure cap aurora boreal. Al mes de novembre, a les Lofoten, es fa de dia a quarts de deu del matí i a quarts de quatre de la tarda ja és negra nit. Portàvem moltes hores de guàrdia, a les fosques, esperant a que es trenquessin els núvols i el cel ens oferís aquelles fantasmagòriques formes il•luminant el firmament. Però la borrasca s’havia acomodat sobre nostre i l’únic que feia era cobrir tot el paisatge d’una espessa capa de neu. No va ser fins a la penúltima nit que no ens va canviar la sort. A quarts de tres de la matinada ens van despertar uns insistents cops a la porta de la cabanya. Com que anaven acompanyats de crits, vàrem pensar que es tractava d’una emergència. Però, no, no era això. Era, senzillament, que s’havia obert una gran clariana, deixant a la vista l’aurora boreal que feia tants dies que buscàvem. Després de vestir-nos a corre-cuita i sortir de la cabanya a batzegades i mig endormiscats, vàrem contemplar, enmig de la freda nit, aquella visió espectral que parpellejava davant nostre. Era una aurora boreal petita i no gaire activa però, com a mínim, ens va matar el cuquet que ens estava corcant per dins feia dies. També ens vam prometre que, en un altre viatge, ho tornaríem a intentar. Això si, mai més al novembre.

————Novembre de 2013.