Músics

————Sempre m’ha agradat retratar músics. Captar el moment. Aquell en el que s’expressen amb la màxima intensitat. Durant uns anys m’hi vaig dedicar, només per afició, pel pur plaer de fer la foto. Demanava permís a l’organització del concert per poder-me apropar a l’escenari i, provant de no molestar ni al músic ni al públic, feia la meva feina. Al principi érem pocs els fotògrafs que seguíem els concerts, a no ser que aquest fos molt important, i ens podíem moure amb molta comoditat pels voltants del escenari. Però amb el pas del temps això va anar canviant, i més encara amb l’aparició de la fotografia digital. On normalment érem dos o tres fotògrafs cobrint el concert d’un festival, a la següent edició te’n trobaves de cop i volta deu o dotze o més, carregats tots amb pesades càmeres i quilomètrics objectius. Semblaven més preparats per a anar de safari que no pas per a retratar un músic que estava a pocs metres de distància. A més, amb tanta gent pul•lulant davant l’escenari, varen començar les friccions i els estira i arronsa per aconseguir un bon lloc per a fer la foto, amb les conseqüents molèsties tant per al músic com per al públic assistent al concert. I sense parlar ja de les desagradables ràfegues que es fan amb la càmera i que s’han posat tant de moda, en segons quins fotògrafs, a l’hora de tirar una foto. Sembla més que metrallin al músic en lloc de fotografiar-lo. En definitiva, entre una cosa i una altra, vaig considerar que era el moment de deixar de fer fotos als concerts. Ara només hi vaig a escoltar-los i a gaudir-los. Amb el permís dels fotògrafs, es clar.

————De 1995 a 2005.