Birmània

————Només passar el control a l’aeroport de Bhamo, la policia ens va aturar per fer-nos entrar a un dels seus despatxos. No sabíem què passava però, per la cara que feia l’intèrpret que ens acompanyava, la cosa no pintava gaire bé. El tema era que la policia no entenia què feien uns occidentals en aquella zona del país, a tot just una seixantena de quilòmetres de la frontera xinesa. Quan els hi dèiem que estàvem de turisme, ens contestaven que a Bhamo no hi havia res per veure i que havíem de donar una explicació més convincent perquè sinó ens tornaven a Rangun. De fet, si havíem volat fins a Bhamo en un atrotinat avió de les Línies Aèries Birmanes era per, al cap de dos dies, agafar el ferri que ens baixaria fins a Mandalay pel riu Ayeyarwadi. Però això tampoc convencia a aquella colla de tanoques amb uniforme. Deien que el ferri era per a la gent del país, que no tenia cap tipus de comoditat i que no hi havien vist mai viatjar a cap occidental. El pobre intèrpret va estar gairebé dues hores discutint amb la policia fins que van arribar a un acord. L’acord era que ens deixaven passar, però amb la condició de que no podíem sortir d’un radi de dos quilòmetres al voltant de la ciutat fins el moment de la sortida del ferri. A més, també havíem de notificar a comissaria en quin hotel ens allotjaríem i estar sempre localitzables per si ho requeria alguna autoritat. Tal i com estava el panorama, vam acceptar sense dir ni piu. Tot i això, a la sortida de l’aeroport, el nostre intèrpret ens va fer jurar i perjurar que no sortiríem per res del món dels dos quilòmetres de radi que ens havien marcat. Perquè, si d’una cosa podíem estar segurs, ens deia, és que ens estarien vigilant.

————Octubre de 1999.