Oman

————Miràvem el nostre entorn i no ens acabàvem de creure que no hi hagués cap dona. Tot eren homes. Les poques que passejaven pel mercat del peix de Barka, poble pesquer situat a pocs quilòmetres al nord de Muscat, eren turistes. La subhasta es feia a la sorra de la platja enmig d’una calor infernal. El termòmetre marcava 38 graus a l’ombra, amb una sensació de xafogor que es deuria apropar tranquil•lament als cinquanta graus. Tots aquells homes, guarnits amb les típiques túniques blanques dels països àrabs, s’amuntegaven al voltant del subhastador per aconseguir el millor peix. Hi havia llampugues, meros, sèpies, fins i tot hi vàrem veure un petit tauró. Licitaven amb suavitat, sense crits ni escarafalls i, quan algú oferia el millor preu, pagava i s’enduia el peix amb tota la parsimònia del món. Però sobtava que l’animació d’aquell mercat fos una exclusivitat dels homes. Tot i que el Sultanat d’Oman és musulmà i la dona pateix la severitat de l’Islam, no és dels pitjors països que hem visitat. Aquí la dona pot estudiar, treballar, conduir, fins i tot pot arribar a ser ministra. Després de Barka, ens vam anar fixant en els diferents mercats i basars que visitàvem i, tot i que la majoria de consumidors seguien sent homes, es podia veure dones comprant, tant soles com en grup. Potser el que vàrem veure a Barka va ser casualitat d’un dia, o que als homes d’aquell poble els hi agrada molt anar a comprar, o que feia molta calor i les dones no van voler sortir de casa. Tot i així, dubto molt que tota aquella colla d’homes, en arribar a casa, siguin igual d’exclusius a la cuina i amb les feines de la llar.

————Novembre de 2009