Sicília

————La sensació era força estranya. L’aire era fred però notaves sota els teus peus una escalfor més pròpia de l’infern. Estàvem a 3.000 m d’altura, a gairebé dos-cents de la boca principal de l’Etna, el volcà estendard de l’illa italiana de Sicília. Les fumaroles i el característic olor de sofre accentuaven encara més aquella sensació. Una impressionant catifa negra cobria tota la superfície de la muntanya, i només petits punts de color groc o ataronjat de pedres tacades pels gasos que emanen de les entranyes del volcà, trencaven aquella tonalitat tan fúnebre. Quan estàs al damunt d’aquell gegant mig adormit, t’oblides de tot. T’importa un rave l’illa sencera, els seus petits i atapeïts pobles, les seves ruïnes gregues o romanes, el temperament de la seva gent. T’oblides fins i tot de la màfia de la qual, tot i ser invisible per als profans com nosaltres, notes la presència a qualsevol racó de l’illa. I quan camines per sobre d’aquella barreja de pedra i lava esmicolada i escoltes el brunzit dels gasos que surten per forats i esquerdes que hi ha per tot arreu, t’adones de com de petit i insignificant arribes a ser davant la força de la natura. Tot i així, tothom se sent valent allà dalt. Veus centenars de persones en fila, agrupades, caminant per fràgils arestes, potser perquè així tenen més sensació de seguretat però cometent imprudències amb una espontaneïtat que fa fredor. Al cap d’una estona, l’autobús adaptat que els ha pujat fins allà, els torna a baixar al món dels humans i seguiran fent la seva vida com si tot allò que han vist a l’Etna no fos més que un circ o un espectacle d’aquests que fan pels turistes.

————Juny de 2003