Txad

————Quan amb el pas dels anys fas una retrospectiva dels viatges que has fet, els catalogues tots de manera diferent. N’hi ha que t’agraden més pels paisatges o per les diferents cultures que t’hi trobes, n’hi ha que els repetiries, d’altres no, i d’aquesta manera vas rememorant un llistat. I sempre acaba sortint El Viatge, així, amb majúscules. No és necessàriament el viatge que més t’ha agradat, però si potser el que t’ha fet patir més, t’ha posat més a prova, o el que estàs més orgullós d’haver realitzat. En aquesta tessitura es troba, sense cap mena de dubte, el Txad. Disset dies de travessa pel desert, dormint al ras, guiant-nos amb un mapa, i no de carreteres, que al desert no n’hi ha, sinó de pous d’aigua que fèiem servir per a proveir-nos. Posant cada dia a prova la capacitat de cadascú de resistir sota pressió, en situacions incòmodes, sense luxes, sense cap confort, a quaranta cinc graus a l’ombra durant el dia que baixen a quinze durant la nit. D’estar disset dies menjant de les llaunes que portàvem o d’una cabra que vàrem comprar un dia a un berber o d’una gasela que vàrem caçar un altre dia al desert; bevent aigua amb gust de iode, perquè quan l’agafàvem dels pous que anàvem trobant s’havia de potabilitzar. Aigua racionada, cinc litres per persona dia, i res de utilitzar-la per a rentar-se, només per a beure; cap dutxa, només un petit bany que vam fer un dia en un llac infestat de bilhàrzia. Cap cadira o sofà o llit; cap comoditat, res. I, davant d’això, un es pot preguntar, què coi hi vas a fer a un lloc així? Us podria parlar dels paisatges fantàstics que vàrem veure, de les pintures rupestres, de les dunes, de la relació amb els quatre txadians que ens acompanyaven, dels ramats de camells, de les nits sota les estrelles. Però el més important, el que realment et queda després d’un viatge així, és que t’acabes trobant a tu mateix. A partir d’aquell moment saps perfectament qui ets i fins on pots arribar. Sense enganys, sense incerteses.

————Octubre de 2000