Zimbabwe, Botswana, Namíbia

————Diuen que el desert del Namib és el més antic del món però, quan el visites, sembla ben bé acabat de fer. Les dunes, totes ben posades, semblen dissenyades pel millor aparadorista del moment. N’hi ha de petites, perquè les puguin pujar els més mandrosos, n’hi ha de mitjanes per als que volen i no poden i finalment hi ha les gegants, algunes de més de tres-cents metres d’altura i catalogades com les més altes del món, per als valents de torn, que encara en queden alguns. A més, com que el pas de vehicles està limitat a cinquanta per dia, si més no quan hi vàrem anar nosaltres, la sensació de llibertat i d’aventura és força gran. Tot i que sempre et trobes amb la parella de babaus, ella amb faldilleta i talons i ell amb Fred Perry i mocassins, que et tiren per terra tota la fantasia que t’havies muntat. Però, si aconsegueixes abstreure’t de les inevitables irregularitats que hi ha en un lloc turístic d’aquesta magnitud, t’adones de que estàs davant d’un lloc extraordinari. No només pel paisatge, sinó també per la peculiaritat del seu clima, marcat per les habituals boires ocasionades per les corrents fredes de l’Atlàntic i que fa que la flora i fauna d’aquest desert siguin molt atípiques. Des d’escarabats o plantes endèmiques, com la Welwitschia mirabilis, a colònies de lleons marins a peu de costa, o animals com els òrix, xacals, hienes, o fins i tot una mica més al nord, elefants, lleons, zebres o girafes, animals molt difícils de trobar en un desert i que hi son gràcies a les nombroses zones de vegetació i basses d’aigua que hi ha dins dels seus gairebé vuitanta mil quilòmetres quadrats. Un lloc per a perdre-s’hi i que, si es combina amb els parcs de Botswana i Zimbabwe, es pot convertir en un viatge inoblidable.

————Agost de 1997